La Seda

La Societat Anònima La Seda de Barcelona va ser creada amb capital majoritàriament holandès l’any 1925 a Barcelona, iniciant la seva producció de seda artificial al Prat l’any 1928, aprofitant i engrandint les instal·lacions d’una antiga fàbrica química. Els holandesos, que ocupaven els principals càrrecs a l’empresa, crearien una colònia que es va integrar a la vida quotidiana pratenca fins a la guerra civil en que la majoria van ser repatriats durant la revolució, retornant amb la posterior ocupació franquista.

La demanda de mà d’obra de població industrial, que fins a la guerra civil va ocupar entre 1.500 i 2.000 treballadors, va comportar una allau migratòria a la població enllarg dels anys trenta, especialment provinent de les comarques tarragonines i de les poblacions pròximes al Prat, així com de la resta de Catalunya, el País Valèncià, l’Aragó, Múrcia i Andalusia. L’incorporació massiva de la dona a la fàbrica, que ocupava un 60% del total i que tenia seccions integrament ocupades per elles, no va suposar tanmateix una igualtat en els sous que serien sempre molt inferiors als que percebien els homes per la mateixa jornada.

La Vaga de juliol de 1931

La Seda va viure la vaga més important de la seva història als pocs anys de començar, el juliol de 1931, un total de dinou dies entre el 18 i el 27 de juliol. El conflicte es va basar principalment en les demandes de millores laborals, l’augment salarial i el reconeixement de la CNT dins l’empresa. La direcció va aprofitar per pactar amb obrers que no estaven conformes amb la vaga unes millores molt menors a les demandades inicialment, comportant el conseqüent rebuig dels militants de la CNT a l’acceptació del pacte. El dia 31 de juliol, un cop s’iniciava el retorn d’alguns dels treballadors, al carrer Pi i Margall (actual carrer Major) per on s’entrava a l’empresa, es van iniciar els incidents que van finalitzar amb l’intercanvi de pedres i trets per part de la guàrdia civil i militants del sindicat. Aquests fets comportaren tres ferits i l’empresonament d’una vintena de treballadors, majoritàriament afiliats al sindicat, dotze dels quals sortirien el 27 d’octubre següent, mentre vuit no serien amnistiats fins tres anys després. L’acomiadament posterior de treballadors sindicats a la CNT va ser massiu, el sindicat va estar mesos clausurat i durant tota la República l’assetjament i vigilància contra els seus membres es va reproduir en diversos conflictes.

La principal conseqüència repressiva de la vaga va ser la construcció de la caserna de la guàrdia civil al municipi, pagada principalment per La Seda i la Papelera però també amb l’aportació d’una subscripció popular entre elements dretans de la població, substituint el cos dels mossos d’esquadra. Ubicada a la mateixa porta de la Seda tenia com a objectiu reprimir en el futur qualsevol moviment vaguístic i focus insurrecionalista, especialitzant-se sobretot en la vigilància dels anarcosindicalistes.

Indústria de guerra

Durant la Guerra Civil, la fàbrica va ser primerament col·lectivitzada per després convertir-se en indústria de guerra. La Generalitat va crear el 7 d’agost de 1936 la CIG (Comissió d’Indústries de guerra) dividida en tres seccions: sidero-metalúrgica, química i aviació, presidida per Josep Tarradellas. Fins el juliol del 37 els únics que donaven suport foren CNT, ERC i els militars lleials, el PSUC no entraria fins al juliol del 37. La majoria d’indústries estaven col·lectivitzades i la Generalitat distingirà entre les públiques i privades, les primeres en mans Generalitat i les segones depenents de comitès d’obrers. La CIG no intervenia en el tipus de propietat de l’empresa que posteriorment regularà el decret de col·lectivitzacions, ni en les relacions sindicals, ni el funcionament escollit pels treballadors. Era un monopoli de materials pel govern de la Generalitat i subministrava materials i els salaris de les seves fàbriques.

Fou la CNT-FAI la primera organització que va fer una crida a fabricar armament, posant-se de seguida en aquesta tasca l’empresa “Hispano-Suiza”. Els primers aparells que sortiren foren els blindats de molt precària fabricació, i que es van demostrar autènticament inútils en el camp de batalla. La militància anarquista, majoritària a les indústries, va fer seva la màxima  en l’augment d’aquesta fabricació i fins al maig del 37 el seu pes fou encomiable i l’entrega de la militància va ser absoluta a les fàbriques d’aquestes característiques. Però la manca d’experiència per la fabricació d’aquest material complex va ser una evidència. L’anarquista Garcia Oliver va contactar amb militars de capitania per fabricar armament i aquests feren la tasca de principals assessors.

La fàbrica de la Seda complia una part de la cadena amb d’altres fàbriques que conjuntament feien els diversos processos de casquets, bombes i bales. A finals de 1938, va ser part d’un centre cuaquer denominat “Calderón de la Barca” per nens refugiats, que instal·larien un menjador infantil, tanmateix, advertiren que en estar-se fabricant material de guerra podria ser un perill per ésser objectiu militar demanant com a condició que si havia de ser desallotjat ho fos immediatament. L’entitat assistencialista es deia oficialment “Servicio Internacional de los Amigos Cuaqueros”. Un altre utilitat bèl·lica va ser l’ús de les sirenes per avisos contra bombardejos i de l’espai com a refugi antiaeri.

Comments are closed.